El Cavaller Sant Jordi: Mite o realitat

Sant Jordi és un personatge que acompanya el procés històric de Catalunya ja des de l ́època en que es començava a formar la nostra consciència de país. El 1456 les Corts del Principat, reunides a Barcelona, van declarar el dia de Sant Jordi festa a tot Catalunya.

Tanmateix, els catalans no som els únics que hem adoptat aquest patronatge. Un bon nombre de països també el tenen per patró, com per exemple: Grècia, Geòrgia, Rússia, Lituània, Àustria, Anglaterra, Portugal i Armènia. Però, qui va ser aquest cavaller esmentat en el santoral romà, el qual l ́Església Catòlica celebra el dia 23 d ́abril?.

L’existència real del cavaller sant Jordi no està fonamentada en una documentació escrita anb rigor històric, sinó en la tradicició que neix arran de la persecució de l ́emperador romà Diocleciá l´any 302. Efectivament la historìa de Sant Jordi comença a la Capadòcia. regió de L´Asia Menor (avui Turquia) que ens temps de l´emperador Tiberi (14-37 dC), fou convertida en provincia romana i que conegué un moviment monàstic florent, com demostren les cel·les d ́anacoretes i les esglésies rupestres que s ́han conservat fins avui.

"Sembla que a Capadòcia va néixer un soldat de l ́exèrcit romà, de nom Jordi,

el qual va morir al començament del segle IV, per haver-se mantingut fidel a la seva fe cristiana".

Dues ratlles, això és el que ocupa la biografia coneguda del màrtir sant Jordi. No se ́n sap res més perquè, malauradament, ens en manca l ́acta martyrum; es a dir, la relació autèntica del judici i la mort. D ́aquestes acta només una vintena han arribat als nostres dies, i entre aquesta vintena no hi ha la de sant Jordi. De fet, a la societat romana li importaven ben poc la vida i el testimoniatge d ́aquells que morien pel seu Déu i no posava cap interès a conservar-ne cap vestigi.

Per tant no sabem de manera oficial quasi res de la biografia de sant Jordi, però els antics escriptors cristians han transmès de sant Jordi un reculls de testimonis pròxims als fets que han anat superant els anys, passant de pares a fills. Ja se sap que quan una comunitat adopta i assimila un relat amb el que es sent sentimentalment identificat, el reelabora i hi introdueix canvis, el distorssiona i inclús canvia la realitat dels fets. Ara bé, aquest canvis soferts durant els anys no invaliden l’existència real del qui els originà.

Biografia de Sant Jordi

Segons la tradició sant Jordi va néixer a Mitilene, regió de Capadòcia (a l ́actual Turquia) fill de pares cristians, al si d ́una família adinerada. A la mort del pare, que sofrí martiri a causa de la seva fe cristiana, mare i fill es traslladen a Palestina. Jordi entrà a la milícia romana, a la qual es destacà per les seves virtuts i qualitats humanes, que el portaren a ocupar un lloc de comandament. Morta la mare, se’n va a Nicomèdia, la ciutat preferida de l ́emperador Dioclecià, embellida amb temples i palaus. Quan Dioclecià proclama l’edicte que obliga a donar culte a Apol·lo, Jordi distribueix les seves riqueses entre els pobres i s’enfronta a l’emperador. Després de sofrir tot de turments, mor decapitat el dia 23 d ́abril de l ́any 303.

La creença més estesa és que sant Jordi va morir a Lydda, Palestina, a prop de l ́actual Tel Aviv, la terra on passà la infantesa en morir el seu pare. Diuen que aquí hi havia la seva tomba, venerada des d’antic, tal com confirma Teodosi Perigeta l’any 530. Precisament, Lydda és coneguda amb el nom d ́Hagio Georgiopolis, és a dir, la ciutat de sant Jordi, i des de sempre ha sigut un lloc de peregrinatge molt venerat pels habitants de les diverses confessions religioses de la zona. Saladi I va destruir el temple de sant Jordi de Lydda i arrasà tota la població a finals del segle XII. Actualment s ́hi troba una senzilla capella, que conté un nou sepulcre, on es continua tributant culte al sant.

Sant Jordi i la seva llegenda

Els cristians primitius, i més els que vivien en les comunitats de l ́orient de l ́Imperi Romà, descriuen a la seva manera, certament fantasiosa i amb una gran quantitat de símbols, per fer-los més entenedors, conceptes teològics i filosòfics que després no sempre s ́han sabut interpretar correctament. Alhora assumeixen tradicions vingudes de fora del cristianisme i, batejant-les, les incorporen al seu culte. Així és com neix la llegenda més antiga i més estimada per les esglésies orientals, la del martiri de sant Jordi.

Segons aquesta llegenda l’emperador romà Dioclecià venerava el déu Apol·lo per damunt dels altres déus i en honor seu realitzava magnífics sacrificis. Un dia, quan Dioclecià li consultà un afer, Apol·lo respongué que els homes justos eren un obstacle per predir el futur. Com que els cristians, eren els homes més justos de la Terra, els declarà la guerra.

En aquell temps militava a l`exèrcit un soldat valent, que llavors tenia 20 anys, de nom Jordi i que ningú sabia que era cristià. Jordi, en veure com era de cruel l ́acció de l ́exèrcit contra els cristians, va repartir la seva riquesa entre els pobres, alliberà els esclaus i, davant el Senat, s ́aixecà i parlà en defensa del seu Déu i es confessà cristià.

L ́emperador, sentint-se traït, l ́exhortà a adorar els déus si no volia haver de renunciar als privilegis de la milícia. Però Jordi s ́hi negà tot dient que el regne caduc, fugaç i fràgil de l ́emperador no es podia comparar amb el regne immortal que Déu li oferia, i que cap turment no el faria desistir de compartir-lo.

Dioclecià va manar a la guàrdia que el tanqués a la presó. Al calabós el lligaren i li posaren una pedra enorme damunt del pit. Però no pas per això renuncià a Déu, ans al contrari; encara va advertir a l ́emperador que un suplici tan pueril no el faria renegar de la seve fe.

Aleshores l ́emperador va ordenar que el sotmetessin a una altra tortura. El lligaren estirat en una taula en la qual hi havia disposades tot de punxes, i per sobre el cos li anaven passant una roda plena de gavinets. Jordi, de primer, resava en veu alta, i al cap d ́una estona va quedar com adormit. Dioclecià es va pensar que Jordi havia mort i va anar a adorar Apol·lo. Però llavors se sentí una veu que deia: “Jordi, no tinguis por”, i tothom va poder veure com Jordi quedava alliberat de la màquina, incòlume.

El van dur al temple davant l ́emperador, que no s ́ho podia creure. Els qui el vàren reconèixer es van convertir a la fe cristiana. L ́emperatriu mateix, Alexandra, va marxar abans que l ́emperador s ́adonés de la seva conversió.

El tirà va manar que Jordi fos sepultat en calç durant tres dies i que, al tercer, els soldats miressin què en quedava i n ́enterressin les restes, perquè cap dels seus deixebles no en pogués guardar cap record. Però quan els soldats el descolgaren, van trobar-lo amb un aspecte esplèndid. Els qui s ́havien congregat allí lloaren el seu Déu.

L ́ira de l ́emperador va créixer, vexà Jordi i se ́n mofà davant de tothom obligant-lo a calçar-se unes sandàlies de ferro amb claus. Jordi va passar tor el dia i tota la nit a la cel.la de la presó. L ́endemà, un altre cop al Senat, l ́emperador el tornà a exhortar perquè oferís sacrificis als déus. I Jordi, una altre vegada, s ́hi negà; per això l ́emperador ordenà que tots els presents li copegessin la boca i l ́assotessin amb nervis de bou. i tanmateix, res no li esborrava l ́alegria de la cara.

Dioclecià convençut que allò era obra de màgia, va pensar que la millor manera de combatre aquell enemic dels déus era amb màgia. Aixi, doncs, va cridar un mag perquè amb el seu art el fes desdir- se o li llevés la vida. El mag mostrà uns vasets de droga; l ́una servia per fer-lo tornar boig; l ́altra, per matarlo. Cap de les dos li van fer cap efecte.

Finalment Dioclecià va fer entrar a Jordi al temple dels déus pagans. Un cop dins, davant l ́estàtua d ́Apol·lo, Jordi va fer el senyal de la creu i llavors el dimoni que habitava dins l ́estatua va cridar que, de veritat, només hi havia un sol Déu, el que Jordi predicava. Immediatament després totes les estatues van desplomar- se destruïdes. Davant d ́aixo Dioclecià ordenà decapitar-lo el dia 23 d ́abril, després de set dies de tortura.

Aquesta narraciò del martiri de sant Jordi arribà amb els anys a ser molt popular a Orient. Durant les croades, organitzades per alliberar Terra Santa, es va posar en contacte l ́estament militat amb el culte esplendorós de sant Jordi de les esglésias d’Orient. Fou llavors quan Iacobus de Voragine escriví i divulgà la Llegenda àurica, amb un sant Jordi fantàstic, mític, imatge ideal per una època cavalleresca i guerrera.

LA LLEGENDA DE SANT JORDI i EL DRAC

L ́anomenada Llegenda àurica és la de la lluita de sant Jordi contra el drac per alliberar la princesa que és a punt de ser devorada. La casualitat d ́un viatge a Silene (Libia) fa que Sant Jordi fa que s ́assabenti de que en un llac proper a aquesta vila hi vivia un drac. El drac era tan ferotge que, si mai s ́acostava a les muralles de la vila, amb el seu alè emmetzinava els qui eren a la porta de la ciutat.

Per apaivagar la ferocitat del monstre i impedir que aniquilés tot el poble, els vilatans es posaren d ́acord a oferir-li cada dia dues ovelles. Però ben aviat el nombre de ovelles disminuí, així que decidiren lliurar-li una ovella i una criatura humana. Ho feien a sorts; cap familia no n ́estava exempta. Quan ja gairabé tots els joves de la vila havien estat devorats, el mateix dia de l ́arribada de sant Jordi, la sort havia designat com a víctima la filla única del rei.

El rei, que ja era vell, va suplicar: “preneu el meu or i el meu argent i la meitat del meu regne, pero deixeu-me la filla perquè li pugui estalviar una mort tan horrorosa”. però el poble, furiós, li respongué “Vas ser tu, rei, qui va fer l ́edicte, i ara que per culpa teva els nostres infants han mort, vols que la teva filla escapi de la llei? No. Ha de morir com els altres, o si no calarem foc a casa teva” El rei acceptà allò que li respongué el seu poble i, amb els ulls negats de llàgrimes, va dir a la seva filla: “Dolça nina, què faré sense tu? No podré veure les teves noces, ni convidar-hi els princeps de tot el país, ni guarnir el palau de perles, ni sentir el so alegre d ́orgues i tambors. En lloc de tot això, haig d’enviar-te al drac perquè et devori”. La noia va rebre la benedicció del seu pare i va sortir de la vila cap al llac, on l ́esperava la fera. Sant Jordi, que passava per allí, en veure la noia plorant desconsolada li demaná què li passava. Ella el va advertir que fugís si no volia morir de la mateixa manera espantosa que moriria ella. Però sant Jordi hi insistí i la noia li explicà la història. Sant Jordi va consolar-la dient-li que no patís, que ell la salvaria. I, tanmateix, ella li replicà que no, que amb un de sol que morís ja n ́hi havia prou.

Mentre ells parlaven, el drac va treure el cap del fons de l’aigua de l ́estany. Tota tremolosa la noia cridà: “Vés-te ́n, senyor, vés-te ́n de pressa”. Pero, d ́una revolada, Jordi muntà al cavall, s ́armà amb el senyal de la creu i escometé valentament el drac que se ́ls acostava. Brandant la llança i encomanant-se a Déu va ferir la bèstia i la va fer caure. Llavors va dir a la noia: “No temis i posa el teu cinyell al voltant del coll del drac” La noia així ho va fer i s ́endugueren el drac cap a la vila com si fos un gos mesell.

En veure’ls els vilatans fugien espaordirts, convençuts que el drac els devoraria. Sant Jordi els va parlar: “No tingeu por, perquè el Senyor m ́ha permès deslliurar-vos de les atrocitats del mostre. Creieu en Crist, rebeu el baptisme i jo mataré el drac”. Aquell mateix dia vint mil persones foren batejades. I sant Jordi, amb l ́espasa, matà al drac, que fou portat fora de la vila en un carro tirat per quatre de bous.

El rei agraït va fer construir en honordelaMaredeDéuide sant Jordi, una església immensa, en la cual hi havia una font d’on l ́aigua que en rajava curava als malalts.

La llegenda de sant Jordi és pròpia de la societat cavalleresca, que florí a l ́edat mitjana i que donà lloc a les anomenades novel-les corteses, en les quals la història importa menys que les aventures màgiques i amoroses.

EL SIGNIFICAT PSICOANALÍTIC DE LA LLEGENDA DEL DRAGÓ

El dragó és un mite universal, a vegades canviant en la seva forma. Apareix com a serp en l’època romàntica, o como una au als sigles XII i XIII, arribant a ser una increiblement híbrida en el gòtic. Però sempre el dragó, no la seva forma, és l’enemic de la bèstia que té aterroritzat al demana el seu tribut de joves doncelles.

La lectura psicoanalítica del mite consisteix en identificar al dragó amb un símbol de transformació. La batalla entre l’heroi i la bèstia mostra el tema arquetípic del trionf de l’ego per sobre de les tendèncias regresives de la psique. El dragó és el símbol de l’ombra, dels nostres afers sense resoldre. L’església identifica la seva forma amb el diable i el condemnava negativitzant els seusatributs... es torna pestilent, viu en zones pantanoses pestilents, llocs en descomposició, treu foc per la boca... esdevenint una imatge del que és el terror. El rescat de la donzella simbolitza l’alliberament del principi femení, de l’aspecte femení de la personalitat - l’anima- que finalment es desposarà amb el masculí -l’animus- en una clara al·lusió als mecanismes de recerca de completitud. 

L’enfrontament del cavaller amb les potències diabóliques pot interpretar-se como una iniciació en els misteris de la sexualitat. Un cop que l’home ha comprès la seva pròpia sexualitat pot entendre els aspectes més subtils de la seva existència. La lluita de l’heroi és el combat contra les tenebres de l’instint, els diables del que és irracional i inconscient, que s’han d’aconseguir posar en un mateix camí si es vol portar una vida fructífera.

L’heroi té que lluitar amb el dragó, s’hi ha d’enfrontar i ha de vence’l. Ser derrotat, fracassar en la seva tasca el comdemnaria a una cosa pitjor que la derrota, a una existència estèril i sense sentit. És per això que el cavaller preferirà la mort a una vida buida. El camí cap a l’autoconiexement és un camí sense retorn, on sols hi ha lloc per als vencedors.

L’heroi s’enfrontarà al dragó per poder lliberar a la princesa - l’ànima- del seu cautiveri, alliberar-la de la torre de científiques teulades sota les quals, presonera, és objete d’anàlisis i rigurosos estudis. L’ànima, si no és lliberada, està condemnada a morir per la fredor del cientifisme, disseccionada com una flor presonera en un tractat de botànica, així espera ser alliberada per el càlid bes del seu amat. Un bell símbol de la part emocional i la part intel·lectual.

 

Salud y Desarrollo Personal organiza poderosos cursos orientados a promover el  desarrollo personal, profesional y espiritual en diferentes ciudades de España.

También disponemos de área terapéutica con Acupuntura, Homeopatía, Medicina Floral, Psicoterapia y Astrología Psicológica en Barcelona.

Información: (34) 932 071 003  info@servisalud.com